La declaració de Berlín subratlla contradiccions en les polítiques mineres de la UE i Espanya

En un escenari en què més del 80% del subministrament de minerals crítics de la UE depèn de tercers, l’adhesió d’Espanya a la Declaració de Berlín, signada per 17 Estats membres, ha posat de relleu, segons alguns analistes, contradiccions i la manca de coherència en les polítiques europees.

Tot i que l’acord pretén garantir “la sobirania industrial, el lideratge tecnològic, la descarbonització, les matèries primeres crítiques o la indústria de Defensa”, diversos projectes miners estratègics a Espanya continuen bloquejats després d’anys d’avaluacions i tràmits administratius, mentre alguns recursos essencials continuen sense figurar a la llista oficial de matèries primeres crítiques de la UE.

Assenyalen que, mentre Brussel·les i Madrid proclamen la necessitat d’agilitzar els processos i reforçar la capacitat europea per gestionar els seus recursos estratègics, iniciatives en potassa, coure, liti i guix continuen paralitzades, deixant en suspens inversions milionàries i la creació de milers de llocs de treball potencials.

Segons l’Informe ‘Estadística Minera 2023’ del Miteco, Espanya disposa de recursos suficients per alleujar la dependència europea i generar un valor de producció anual d’aquests minerals superior als 3.500 milions d’euros amb més de 30.200 llocs de treball directes, evidenciant el potencial industrial que podria activar-se si es desbloquegessin aquests projectes. Mentrestant, fonts del sector coincideixen a afirmar que “l’abundància de recursos no es tradueix en desenvolupament industrial per la dilatació dels procediments, canvis de criteri administratius i un clima d’inseguretat jurídica”.

Afegixen els analistes que entre els exemples es troben els de Cobre San Rafael a Touro (A Coruña), amb una inversió estimada de més de 200 milions i que es troba pendent de reobertura; l’explotació de Salave a Astúries, el major jaciment d’or no explotat d’Europa, amb un valor estimat de 3.000 milions i la seva autorització de reobertura es manté revocada; i Mina Muga, un projecte d’extracció de potassa, que podria generar fins a 7.000 llocs de treball directes i indirectes i més de 1.200 milions en ingressos fiscals, i que també es troba paralitzat temporalment a causa d’un defecte de forma.

Per la seva banda, el jaciment de Retortillo a Salamanca, la mina d’urani a cel obert més gran d’Europa, es troba completament paralitzada i embolicada en un complex entramat judicial, administratiu i financer; igual que la mina de wolframi i estany de San Finx a Lousame (A Coruña), que roman tancada des de 2017 a l’espera d’un procés de restauració. Finalment, el projecte d’extracció de liti de Las Navas (Càceres), que ha aixecat una inversió de 540 milions d’euros, s’ha vist obligat a renunciar a optar a la declaració de “projecte estratègic” a causa dels continus retards en els terminis previstos.

Segons l’Institut Fraser, aquesta situació penalitza Espanya en el rànquing global d’atractiu per a la inversió minera, situant el país per darrere de nacions en desenvolupament d’Amèrica Llatina i Àfrica. Davant aquesta paradoxa, la Declaració de Berlín, signada en el marc de la trobada ministerial Friends of Industry, es presenta com un pas cap a la modernització i la competitivitat de la indústria europea. Tanmateix, el ritme d’execució a Espanya continua sent extremadament lent, mentre més del 80 % dels projectes miners estan en mans estrangeres, i la gran majoria romanen paralitzats o en tramitació indefinida per litigis, suposada oposició social o modificacions administratives.